Et despertes pensant en que fas 34 anys i no pots evitar cagar-te en tot. Mai t´havies sentit millor que ara, però, perquè t´has de fer gran, et preguntes. Ets al llit, dones mitja volta i t´arriba un sms. Imagines que és aquella felicitació que estaves esperant quan et sorprens llegint que el teu amic Santiago s´ha mort aquest matí.
Pausa.
Silenci.
Sé que t´enrecordaves del 18 d´abril i segurament ens hauriem rigut pensant en que no hi hauria dies a l´any que havies d´escollir justament aquest.
Però un secret entre tu i jo: per a mi és un petit homenatge que la teva mort també em pertanyi.
Vaig cap a la feina pujada sobre la bici i observo a la gent que en aquell moment comparteixen amb mi aquell troç d´asfalt. Avui hi som, però qui sap si demà quan passi a la mateixa hora en faltarà algun.
El sentiment de molèstia m´ha marxat. M´adono que, en realitat, vull envellir amb la vida. Ni que sigui per vetllar-te en la meva memòria.
Primer de tot felicitats pel teu aniversari. La mort és un tema que em fa pensar molt, que en el fons a tots ens fa pensar. Potser dediquem més temps a pensar com volem morir que no pas com volem viure. És una de les grans contradiccions, el dia que em mori…. vius durant molts anys sense donar importància allò que estas vivint i preocupan-te per allò que ja no viuràs.
El dia del teu aniversari no hi hauria d’haver cap pena, tot hauria de ser felicitat. Per tant tan sols podem agafar allò dolent i transformar-lo. Santiago en el fons no és mort, perquè està dins, és dins teu i de tota la gent que se l’estima, és viu en el record i en totes aquelles coses que t’ha influit. La gent ens deixa però físicament no pas d’esperit. Segur que hi ha gent que fa anys que no la veus i saps que sempre els tens pel que sigui, doncs en aquest cas, enlloc d’enviar un mail, una trucada o una carta tan sols caldrà que miris a dins teu i trobaràs a Santiago.
Recorda el Rei LLeó