Ahir per la nit estava al bar d´en Grzegosz, i vaig trobar-me al J, a l´E, al M.
Quan vaig arribar tot just ara fa 7 anys a Varsòvia, en J em va venir a buscar al vespre al Sofitel i vem estar caminant pel barri vell. “ En Varsovia el aire es que es muy puro y muy limpio”, em deia. “Pero esto es el centro? Aquí no hay fiesta o qué?” “Sí, pero en otro lado. El barrio viejo es sólo para pasear. Mañana quedamos y te presentaré a unos españoles más”. L´endemà vaig conèixer a l´E, al M, al V i a l´única noia que estava en una situació com la meva, la Júlia. “Sí, busco piso, pero no muy grande, que yo he venido sólo por un año!!!” En fí, nunca digas…
Ahir vaig quedar amb l´Eduard, i quan els vaig veure allà asseguts, vaig somriure. En aquell moment vaig donar el cicle per conclòs.
Aquest matí estava amb Lukasz acabant d´empaquetar, i finalment ha arribat el moment de lliurar les claus a la propietària i de no ser jo qui tanquès la porta de casa meva.
I ara…?
Ara estic volant, una mica ressacosa del ví del G, conscienciant-me de que ja no visc més a Polònia, de que marxo dos mesos a l´Ìndia, de que s´han acabat els hiverns de 7 mesos i els estius de 15 graus, de què m´he acomiadat d´una societat a la que mai he arribat a comprendre i d´una ciutat on sempre m´he sentit de pas.
De vegades calen prendre decisions dràstiques; potser fan mal al moment, però la pròpia llei de la compensació t´ho acaba agraïnt.
I avui, arribar a casa i trobar-me a les meves nebodes esperant.
Argggghhhhhhhhhhhhh !!!!!!!!!!!!!!!
