Ahir varem agafar el tren (10hores, 3 euros) per anar de Palolem fins a Humpi. El viatge va ser com a poc, estressant. Soroll, moviment, venedors, canvis, mirades. Calor.
Dins del tren, com sempre, tot homes que ens miren fixament; això sempre em fa sentir poc confortable. I cap dona, per descomptat.
Al nostre davant seien 6 nanos dels xungos. El líder del grupillo s anava foten lingotassos de ron d´amagades i donava ordres als altres.
Anar en tren és un show. A cada estona van passant venedors de qualsevol cosa. La Keim s´ho fot tot a dintre. Sento profunda admiració per ella; arròs, doncs arròs. Liquidillo de no sé què, doncs vinga. Si li segueixo el ritme, acabo la resta del mes al policlínico.
En un moment, van aparèixer dos transvestits, dues donasses pintadíssimes que anaven increpant als homes demanant-els-hi diners. A cada un d´ells, personalment. “ Vinga, paga!” . Jo estava al.lucinant. Un dels viatgers va posar les mans com en forma de pregària, i va baixar el cap com demanant perdó per no poder pagar. La Ladyboy li va fer un copet al cap i el va deixar estar. Això si, només demanen als homes. Però tots paguen.
Després de 10 hores de viatge, vem arribar a Humpi, que és on estem ara. Un paradís, un parèntesis dins del que és l´Ìndia.