Abans de marxar a l´Ìndia, vaig conèixer un d´aquests àngels que circulen per la terra. L´Eduard fa un any que viu a Varsòvia, però no estava molt convençut del seu pis. Li vaig ensenyar el meu (ple de caixes) i se´l va quedar, amb encara moltes coses meves dintre.
Aquests dies ell està de vacances, i m ha deixat les claus per poder-m hi quedar.
SENSACIONS. No portava ni dos minuts a Varsòvia que ja volia marxar. Quina mandra tornar a estar aquí, Déu meeeeu !!!
I quan he entrat al pis, de sobte he sentit com si m haguès casat amb l Eduard i ningú m ho hagués dit. Les seves coses, distribucions diferents, llibres sobre Porqué unas empresas fracasan y otras no ( 🙂 )…
Cap emoció, cap record (!), cap nostàlgia ni cap melancolia. Per primer cop des de que vaig marxar, he sentit que la meva vida a Varsòvia/Polònia està més que finiquitada. L´Ìndia ha estat un abans i un després que m´ha espaiat el temps exponencialment.
Sento dins meu una alegria que em costa de descriure. Un finalja tancat i un principi totalment obert; i poques coses m´agraden més que els inicis. Vaig marxar molt precipitadament, plorant a llàgrima viva mentre posava les meves coses dins de les caixes. I uns pocs mesos després, la meva vida ja no pertany a aquest espai.
Polònia, amb totes les experiències dins del sac de la memòria, és part del passat. I per què viure en el passat quan només tenim present?
Amb ganes de VOLAAAAAR.
