Tornàvem de les idíl.liques coves blaves. Una meravella en blaus. I enmig de l´exaltació, en una corba, la moto ha relliscat i l´Albert i jo hem derrapat per sobre de l´asfalt. Sustassoooo.
Quan m´he aixecat del terra i he comprovat que podia moure tots els ossos amb facilitat, he vist l´ Albert dret i l´instint m´ha fet caminar. He caminat uns 5 o 6 metres de la moto i anava dient, estic bé, estic bé. Un moment, eh? Què estic bé. Em feia molt de mal el genoll, però no m´atrevia a mirar-me´l per la meva predisposició natural al desmai. Però clar, una cosa és no mirar les meves cremades, i l´altre és que és inevitable veure les de l´altre. I he pensat… No pot ser que jo tingui això.
Llavors en un acte de valor, he dit: Som-hi (abans de prendre consciència de la situació)
A l arribar a l´habitació i en veure de reull la magnitud de les meves cremades, hem decidit anar al centre mèdic – tenint en compte que és el primer any que viatjo sense seguro, (Murphyyyy!!)-, però no aconseguia aixecar-me del llit. M he sentit una mica atrapada, perquè la ferida em feia molt de mal, però alhora tot em girava. Així que en uns segons que m´he sentit amb forces, he començat a caminar cap al centre mèdic.
Baixant el camí de pedra, he començat a veure la llum més i més blanca, el groc és tornava d´un clar que em feia mal als ulls, i quan he arribat a baix, he entrat al primer bar que hi havia, i m´he estirat al terra on crec que he mig perdut el coneixement durant uns segons. Quan he obert els ulls, m´he trobat un grec amb els ulls de l´Arare, mirant me fixament i posant-me gel a la ferida. Jo li deia en català, tranquil, estic bé, estic bé.
I ara… Per sort això, per sort allò. Per sort ens estem bevent una cervesa i rient una estoneta. Però jo la meva ferida no tinc collons de mirar-la.
Així és la vida del professional tourist…