Hem decidit baixar a cap al sud de l India quan comença l època del monsó. Havia d arribar en deu dies, però aquesta nit no ha parat de ploure i ara van caient ruixats intermitents al llarg del dia.
La Keim està estenent la roba i jo estic asseguda al llit, amb la porta oberta i el ventilador a tot gas. Va passant l´àvia amunt i avall donant ordres a tothom. Té molt mala llet i no somriu mai.Ara ha entrat i m ha canviat una cadira de lloc per fer-me més espai. No m atreveixo a contradir la, al final, estic a casa seva.
Aquí no passa massa res, perquè tampoc hi ha gaire cosa a fer més que viure tranquil.lament.
En aquesta zona les construccions de les cases son molt senzilles i estan molt a prop de la platja; és a dir, no sé quants monsons resistiran. Parlava això amb la Núria mentres caminavem cap al poble, i ella m´ha dit que aquí estan acostumats a això, a que un cop de vent se ls hi emporta tot i després tornen a edificar.
Aquí utilitzen els medis locals que tenen per construir: palmeres fustes, uralita. Així que la vida és sempre un construir, destruir, i una reconstrucció.
Allà a casa nostra, no estem acostumats a perdre la casa ni les coses per causes naturals. Vivim segurs i convençuts del valor del totxo. Contràriament, estem lligats als diners que ens permeten optar a tenir. Contra més lligats estem a les coses materials, menys lliures som i més pors tenim a perdre.
En aquests dies, la meva casa és la meva motxilla, on no tinc gaire res de valor. I m´adono que jo sóc casa meva i que és a mi en qui he de construir, destruir i reconstruir. Tot el que està fora de mi, no és meu, sinó de la terra.