Et despertes pensant en que fas 34 anys i no pots evitar cagar-te en tot. Mai t´havies sentit millor que ara, però, perquè t´has de fer gran, et preguntes. Ets al llit, dones mitja volta i t´arriba un sms. Imagines que és aquella felicitació que estaves esperant quan et sorprens llegint que el teu amic Santiago s´ha mort aquest matí.

Pausa.

Silenci.

Sé que t´enrecordaves del 18 d´abril i segurament ens hauriem rigut pensant en que no hi hauria dies a l´any que havies d´escollir justament aquest.
Però un secret entre tu i jo: per a mi és un petit homenatge que la teva mort també em pertanyi.

Vaig cap a la feina pujada sobre la bici i observo a la  gent que en aquell moment comparteixen amb mi aquell troç d´asfalt. Avui hi som, però qui sap si demà quan passi a la mateixa hora en faltarà algun.

El sentiment de molèstia m´ha marxat. M´adono que, en realitat, vull envellir amb la vida. Ni que sigui per vetllar-te en la meva memòria.