Quan he entrat caminant pel port Masnou, passant per davant del Peix burleta, he pensat, «avui podríem dinar aquí».
No sé quina mena d intuïció m ha empès a escollir aquest restaurant i no un altre, però la realitat és que no ens havíem encara begut la primera copa de vi, que en Ray – el Rei per la clientela habitual (tot dones de la setentena +), micro en mà, ha començat a fer un repertori de cançons de l Elvis, on tots ens hem començat a venir amunt. Cal dir que l alcohol també ha ajudat.
A la taula del davant nostre, hi havia un home dinant sol d uns 60 anys, i les senyores li anaven fent visites tirant li la canya: » Pere, tu creus que seria molt difícil per mi treure m el títol de patró? (senyora d uns 70 ) o»
Pere , avui copeta i postret, no?? Jajajajaja «. Al Pere se l veia encantat.
A tot això en Rei ha començat a cantar L italiano, altrament coneguda com a Con la guitarra en mano, i tot el restaurant sense poder ho evitar, hem començat a fer- li els coros, a aplaudir, i les senyores, que els hi passen els coets per sota, a ballar.
Justament en aquell moment de col·lectivitat, ha passat un africà immigrant venent polseres. Com que ens ha enganxat a tots en plena emocionalitat, hem començat a fer compra de germanor , i hem acabat cadascú de nosaltres amb la mateixa polsera grogavermellanegre com si fossim d’un mateix grup d’un todo incluido.
S ha generat una eufòria fora de contenció molt característica de l època covid.Nova normalitat, noves actituds.
Ara l experiència d anar a un restaurant deixa de ser el menjar.