Aquest matí hem despertat amb un iaio que intentava ancorar el seu veler catastròficament al costat del nostre.
Jo, la veritat, estava dormint tan plàcidament, que ens podria haver enfonsat el barco i ni m’hagués adonat. Però en Manel, que qualsevol sorollet fora de l’habitual el posa nerviós, ha sortit ràpidament a veure què passava.
Quan ha vist el panorama li ha dit, «ànims, no et preocupis ( si ens enfonses el barco). Sembla ser que això ha arribat al cor de l’un i de l’altre, perquè en aquesta breu conversa han quedat a les 7 per fer un vinet al barco del Pita.
En Pita és un doctor especialitzat en el cor, jubilat, de 70 anys, de Cape Town ( Sud-àfrica), i viu entre Sud-àfrica, Anglaterra i Menorca. Passa uns 4 mesos a cada lloc.
En Manel, en el seu ideari, pensava que era un iaio solitari que navegava pel món rotllo Ulisses, però resulta que la seva 2a dona arriba dijous, i amb la 1a dona va tenir dos fills.
Entre els tres ens hem fotut tres ampolles de vi, i la conversa s’ha anat animant exponencialment .
Ens ha explicat que la primera dona el va deixar perquè volia tenir més experiències emocionals. Sembla que això encara li dol, perquè ho ha repetit vàries vegades, tot i que ara és la seva millor amiga. Però també ha remarcat que ara, 40 anys més tard, està arrepentida d haver lo deixat, perquè viu a Anglaterra avorrida menjant fish and chips tot el dia amb un home encara més avorrit del que està ella.
La segona dona és arquitecte i és anglesa. Encara no s’ha jubilat, però ell sí. Així que el que ell no farà és estar allà podent estar aquí ( reprodueixo textual), ja que el secret d’un matrimoni un cop has superat els 20 anys de convivència, es donar se molta llibertat i molt d espai. M’he apuntat el consell.
Estàvem tots ja molt torts divagant sobre la vida, quan en Pita diu: vaig a fer-me un bany. Aquest ha estat el moment més transcendent de la vetllada.
El tiu s’ha aixecat, s’ha despullat davant meu, i amb una pastanaga que li arribava fins als genolls, i els ous que li penjaven fins als peus, ha creuat tranquil.lament tota la popa i s’ha tirat al mar.
Jo la veritat és que no volia mirar, però per altra part , volia adopar la postura més natural possible. Així que he considerat fer una mirada buida d esquerra a dreta com si no m afectés allò que estava veient. Crec que he quedat prou creïble.
En Manel, que també estava una mica intimidat, ha fet un crit de guerra i ha dit: jo tambéeee. I amb una onomatopeya que no aconsegueixo reproduir, s’ha tirat al mar.
Demà hem quedat a les 11 per anar junts a veure les coves de l esquerra amb la pàdel surf. Clarament, al Pita rem no li cal 😅.