M´explica la Laureta que s´ha enterat que el seu marit -en Carles, mort sis anys enrere- li havia posat les banyes esporàdicament al llarg del seu matrimoni.
La Laureta es sent malament i traïda. Fa sis anys que no parla amb en Carles, però ell és actiu i és present en la seva memòria. Així doncs, per a ella l´amor que els unia encara es viu, i tot el que ell haguès fet durant el temps que va durar el seu matrimoni, a la Laureta li fa mal saber-ho.
Em pregunto, si un mort que fa sis anys que és mort encara té la possibilitat de fer mal o de fer bé, quin és l´efecte de la mort?
La conseqüència més evident del morir, és la manca total de comunicació, ja sigui verbal, ja sigui física. Al no renovar-se un diàleg constant, el mort poc a poc es va esborrant de la nostra memòria. Fins que passa a ser un record difuminat.
Aquests dies estic fent una intensa campanya al twitter per donar a conèixer la meva web , la meva pintura.
Perquè si no la difonc, l´obra no restarà a la memòria de ningú. I sense la memòria, l´obra restarà morta.
Us dono mil gràcies a tots aquells que, sense conèixe´m m´esteu seguint i esteu donant continuïnat al meu projecte.
Prometo contestar tots els missatges quan sàpiga fer funcionar el twitter d´una manera llògica i ordenada.
Varsòvia, 19 de Desembre del 2010
jo sempre he pensat que morim el dia que no hi som en el record de ningú. Quan deixem d’aportar. Per això els grans personatges en el fons no moren mai, perquè sempre aporten coneixement o experiències. En el dia a dia, les persones més normals, com jo mateix, moriré quan ja ningú es recordi de mi, quan la meva petjada en aquest món s’hagi esborrat. El que fa bé o malament no és la persona en si sinó la petjada que ha deixat.
Cada vegada que desapareixem de la vida d’algú, per sempre i entra en l’oblit, en el fons també hem mort.