Jo havia vingut a la platja vietnamita amb l´objectiu de relaxar-me després de la intensitat del mes de març i del trancasso que encara arrossego.
Ahir ja vaig avisar al Gregory que avui no volia fotre l´ou, i al principi del dia semblava que m´ho estava respectant. Però després de veure que el nano s´havia ordenat dos cops la motxilla i que no volia sortir sol, he decidit pillar la moto, sortir de la nostra illeta russa, i hem començat a fer km sense saber on ens portarien.
L´aire era molt càlid, i sobre la moto s´estava de conya. Hem estat més d´una hora conduint, i finalment hem arribat a una ciutat on a no hi havia un rus.
M´ha agradat l´ambient nocturn. Tothom al carrer, llums, moviment. M´agrada quan la nit és tan plena de vida. Hem estat caminant una estona pels carrers. No s´aprecia riquesa, però tampoc pobresa. Això és com a l´Ìndia; la gent es mou en famílies i ni estan sols, ni et deixen estar sol, malgrat l´enteniment sigui nul.
Aquest pais ofereix curiositats socials. Com tinguis més de 26 anys i no estiguis casada, estàs fora del mercat. També és curiós apreciar que la pell blanca s´aprecia molt, i als 33 graus que marcava avui el termo, algunes noies van inclús amb passamontanyes del rollo Perú, guants i pantalons llargs per a que no els hi toqui el sol.
A la tornada ens hem parat al malecón vietnamita on van totes les parelletes,
i hem vist alguns pescadors pescant d´una manera molt tradicional.
Finalment he menjat una mena de pa de pessic de color verd que estava prou bo ( si ells s´ho mengen, no?)
M´agrada descobrir.
Quan viatjo em sento connectada amb la vida i també amb mi mateixa.