La grumete Navarro i el Capità Manel

Ja portem cinc dies de navegació, i el meu curs accelerat amb crits histèrics a dues bandes en moments de tensió, està començant a donar el seu fruit.
El que tinc clar, és que moure el barco significa emoció assegurada.
Aquesta nit l hem passat a Kirá, un petita illa deshabitada, amb una caseta desconstruïda i una hermita que tenia una clau posada. Jo li vaig donar la volta, però la porta no es va obrir. Vaig pensar que potser era una senyal i no vaig insistir més. Hem passat la nit tres valerets, un d ells amb dues parelles que han estat tocant la guitarra i cantant cançons gregues fins a les tantes.
Quan ens hem despertat, un dels velers ja havia marxat, i ho teníem super bé per sortir. Era un escenari tan perfecte que buscava la càmera oculta. Amb la calma hem començat a recollir les cordes, quan de sobte, ha entrat un pedazo veler ⛵, llarguíssim I molt antic, s ha de dir, i ha començat a maniobrar per atracar.
M he adonat, que uns dels passatemps quan vas en barco, és veure com atraquen els altres velers, mentres vas fent comentariets : Quin inútil, doncs la dona sap pilotar, sembla q l ancora no els hi funciona, han tirat l ancora massa lluny, s ha tirat al mar amb la dingui què cutre, aquest se la fot, etc etc.
El tema és que l home ha atracat bloquejant nos la sortida, cosa q ens ha complicat l operació . L ancora – la meva responsabilitat de grumet- té molt mala llet. Tinc clar que part de la fiança anirà a reparar el casquet del barco, pq li foto uns cops temeraris. El tema és que avui ho ha fet el capità un altre cop i també se li ha sortit de lloc. El barco ja no estava lligat i començava a donar voltes en rodó, però per sort no bufava gaire vent i hem pogut controlar ho bé.
Hem navegat unes 10 milles desplegant la major, i hem arribat pacíficament a l illa de Methanna.