Fa un any que vaig engegar la web amb els sentiments que comporta començar qualsevol projecte.
Personal o professional.
Il.lusió, empenta, emoció, alegria, interès.
Un any d´exposicions i presentacions a Brussel.les, Varsòvia, Girona,…
Fa una setmana se ´m va ocórrer fer una Excel amb tot el que portava –diguem amablement invertit– en tots els projectes relacionats amb l´art.
Potser en veure el resultats, qualsevol mínimament entès d´economia podria pensar que jo en mi mateixa sóc l´empresa més ruïnosa del planeta.
Què fer.
Autocoachignar-me.
Em diverteix? Em realitza? Em puja l´ego? M´omple? Experiment-ho els limits de la meva creativitat? Si a tot. I segurament més.
Però,
ara que no veig cap resultat econòmic, és el moment de preguntar-me si val la pena continuar. Disculpeu el meu tot o res; en definitiva, tots hem de viure del nostre treball. Treballant la terra, treballant a l´oficina, treballant…
Una cadena de pensaments em porta a pensar en el veritable sentit de la vida: Estimar i ser estimat. Sempre he cregut que la total realització personal passa per estimar als altres. I això no és materialitza només en diners, sino també en moments, en reflexions que ens ajuden, en situacions en les que uneixes persones.
Per això continuaré creient en mi mateixa i en allò que faig. Perquè tinc l´esperança de poder viure i ajudar a viure als altres mitjançant el meu treball.
I en un any, espero no haver caigut directament a la llista de morosos….
http://eduplana.blogspot.com/2011/11/tot-shi-val-en-nom-de-leconomia.html
Si portés anys treballant a la meva escola. Els hi diria que conec una noia que faria una exposició i que faria una coferència. El tema seria : com els somnis es fan realitat. Com cuinar un somni per a que es compleixi. Que cal? inspiració, dedicació, treball, amor, perseverancia…
Ens pensem que els diners ens poden manar, potser en part si perquè a vegades depenem de certes decissions que depenen de l’economia d’altres. Però precisament en moments de crisi és quan la gent ens hem d’adonar que els diners no poden ser-ho tot.
Quan vaig córrer la marató va haver moments que em va fer falta algú corrent al meu cantó per recordar-me simplement el que abans de la cursa ja sabia, però que ens els moments de cansament era incapaç de veure. Em feia falta algú que em digués. Tu si que vals, tot depén de tu. Ara en la teva cursa tens molta gent al cantó que t’estima i et diu.. i et dic.. i et diem.. tu vals.. segueix.. no ho deixis… fes-ho per tu.. però també pels altres perquè en els fons et necessitem i necessitem les teves cadiretes no perquè en el fons siguem amants de l’art sinó perquè som amants dels somnis fets realitat
Nani, la teva il.lusió sí es rendible i el temps et demostrarà que val la pensa esforçar-se, tenir empenta i sobretot talent.
X cert, un negoci, comença a presentar beneficis a partir dels quatre o cinc anys… Així que encara te’n queden uns quants.
http://ca.forumimpulsa.org/2011/
Yo soy aire…