Caminàvem ahir per Kamalapura esperant a que obrissin una botiga per recarregar el mòbil ìndiu, i ens varem trobar amb el pati d´una escola on hi havia nens i nenes de 12 anys jugant a bolei. Quin show. Es varen tornar bojos quan ens vam veure, where are you from, what is your name??!!! Tots cridaven emocionats alhora enganxats a la xarxa.
Va sortir la professora i ens va fer entrar. Mentres la Keim organitzava una classe de bolei amb la directora, jo anava parlant amb els nens. Una de les nenes em va preguntar: D´on ets? Spain. I tu? Jo? De l´Ìndia !!! No et sembla un lloc meravellós??
Ostiessssss…. L´Ìndia un lloc meravellós…. !!!! A Kamalapura, que tot està mig derruït, que tots els nens anaven descalços i amb uniformes ronyosos, tots amb el cap ple de polls… Mirant aquells ulls tan nets, li vaig dir que ella feia que l´Ìndia fos un lloc meravellós.
En un moment, la Núria va organitzar una classe de bolei. Els nens ho estaven donant tot i paral.lelament a aquesta escena, va entrar un home amb un filtre d´aigua nou d´algú que havia volgut fer la donació. La directora va interrompre la classe tots els nens ràpidament es van aliniar rutinàriament als costats de les mestres amb el filtre al mig, van fer la foto de rigor, i torna a jugar.
Captar aquella escena que és la que nosaltres rebem quan estem a casa, i aquí només és un segon d´atenció per seguir jugant em va fer pensar. Les coses materials faciliten la vida, és clar que sí, però al final t´adones que el millor és donar-te a tu mateix.
Tot just vem enganxar la sortida dels coles i nens d´una altra escola s´enfilaven per l enreixat per saludar-nos. La professora amb un pal de fusta els hi picava els dits per fer-los baixar, però al final varen entrar tots, i varem quedar les dues envoltades de criatures que ens estiraven les mans i ens preguntaven el nom. Divertit, graciós, emocionant. Senzillesa que omple.
En fi, si no agafo polls serà un miracle 🙂