Després de donar-li algunes voltes, ahir a la tarda vaig anar a casa de la Paroti per parlar amb ella. Esperant una traductora d´anglès, es va fer fosc i es va tallar l´electricitat. Vem estar molta estona assegudes entorn d´una petita espelma, les seves dues filles, ella i jo, bevent un chai. Finalment va arribar una dona que més o menys ens va fer entendre.
Li vaig dir que era molt important que les seves filles estudiessin i que anessin a l´universitat. La Paroti ho sap, i em va contestar que ella no voldria que les nenes tinguessin la seva mateixa vida, però no hi pot fer-hi gaire res. La misèria només porta misèria. Llavors li vaig oferir pagar-li els estudis a les dues filles amb la condició de que deixessin de treballar.
Va ser un moment de LLUM. La Paroti no s´ho creia. Es tocava el cap i donava gràcies a Shiba, el seu primer Déu. Tenia els ulls humits i m´acariciava l´esquena i la cama. La nena petita va donar-li un petó a la gran i reien l´una amb l´altra, mentre s´avergonyia del seu acte espontani.
Va ser un moment d´eufòria enmig de la foscor d´aquell menjador.
A la vida tots necessitem que ens donin oportunitats. Poder ser un instrument tan directe d´ajuda, em va omplir d´esperança.
Em vaig adonar de que si tots treballessim amb cada realitat personalment, acabariem amb la pobresa.
