Per variar, no podíem tenir un viatge normal. No sé a quina hora va arribar el tren a Agra, però la qüestió és que els tres ens varem adormir. Tampoc hi ha res que t´avisi. La Núria és va aixecar a les 4 i em va dir que li semblava que ens havíem passat l´estació. Havia estat caminant pels vagons, però tothom dormia. Jo tenia tanta son que vaig pensar que si ja no hi havia res a fer, millor seguir dormint. En Benjamin directament va dir bye bye taj mahal i no va fer cap moviment com per alçar-se.Però la Núria estava neguitosa i a les 6 de la matinada varem baixar en una estació on semblava que fóssim els primers colonitzadors que trepitjàvem aquella terra.
Ens havíem passat uns 300km, i el tren de tornada va trigar 5 hores a arribar. Es va fer llarg. El tren anava força ple i ens varem asseure a la zona de pas.
La gent parlava amb nosaltres i a meitat del camí va pujar una família. La noia semblava molt jove, però ja tenia 4 fills.
Ens varem estar comunicant d´alguna forma, la Núria jugava amb els nens i la dona va compartir el menjar que tenia preparat pel viatge amb nosaltres. Impossible dir que no.
Els indius el que tenen per a ells, sempre ho comparteixen amb tu. És una hospitalitat que m´encisa, perquè donar és un acte d´amor, però saber rebre sense poder donar gaire res a canvi, també és un acte d´humilitat.
