És la tercera nit a Marrakech i m´he despertat uns minuts abans de que comences a cantar el muecín. Son les 4, 30 i en pocs segons observo que Alá no només és gran sinó també sonor.
Paro atenció i concloc que aquest cop no és un casset gravat, tal i com suggerien uns turistes aquesta tarda; de tant en tant carraspeja i per la qualitat del cant, sembla que també té son.
Em pregunto a quants fidels despertarà aquesta lectura en veu alta i quants es posaran a resar. I dels que resin, quants tindran consciència de la seva oració.
Miro el sostre il.luminat per la llum del pati, mentre escolto els versos de l´ Alcorà.
Aquest matí he estat en un mercat bereber, i en el mateix poble, he pogut entrar a una casa particular.
La noia, jove, d´uns 14 anys, cuina i es crema les mans sense donar-li gaire importància. Té el palmell ple de durícies. Li ensenyo un paper per a que m´indiqui un carrer, però no sap escriure ni llegir. Jo tampoc ser fer-ho en àrab i em trobo perduda, ja que ella és la vuitena persona a qui li pregunto i que no em sap dirigir.
Tot és rudimentari, auster, poc confortable. Surto de la casa i veig alguns nens i nenes jugant per entre els camps quan haurien d´estar a l´escola.
Observo el paisatge i em sembla impossible que un mateix món pugui sincronitzar realitats tan dispars.
El muecín ha cessat el seu cant i no puc negar que el meu cor ha albergat l esperança de que fos la pausa definitiva fins el cant de les 6. Però només ha agafat aire.
Penso en l´educació. El sistema comunista ha estat molt criticat perquè anul.la la iniciativa emprenedora de la persona, no hi ha llibertat de pensament ni d´ actuació, cal sotmetre´s a un sistema que no et dona opció de desenvolupament individual. Però poc es parla d´algunes de les seves coses bones i que son incomparables al seu antagònic capitalisme, com és l´educació.
Aquest estiu, quan vaig estar a Cuba-la quasi última reliquia comunista-, em va sorprendre l´extensa i generalitzada cultura del poble cubà.
Els nens tenen l´ escolarització gratuïta, i la mitja és de dues carreres per ciutadà.
L´educació ha estat un objectiu fonamental en la ideologia comunista i cal alabar-ho. Malgrat totes les mancances materials, lenta, molt lenta, la societat cubana és una societat que evoluciona. A través dels seus metges, dels seus economistes, dels seus enginyers, dels seus pensadors. M´explicava la senyora de la casa on vivia, que gràcies a la intervenció dels artistes, l´homosexualitat començava a ser una mica més acceptada dins la societat cubana.
A Marrakech una adolescent es crema els dits mentre cuina, i sento que la seva filla, i els fills de la seva filla, se´ls continuaran cremant en aquella mateixa cuina d´ adob.
Una societat que no coneix, involuciona. Un país culte, és un país ric.
1 thoughts on “Marrakech versus Cuba, Cuba versus Marrakech”
Los comentarios estan cerrados.