Sembla que la tardor ja està arribant a Varsòvia. S´ha girat un vent fred i l´ambient comença a enrarir-se.
Aquest matí anava amb la bici per la vorera, i una dona un pel gran (70 anys) que caminava amb el seu gosset, en veure m venir, s´ha parat i m ha començat a escridassar. Jo anava escoltant una música celestial de Bach no prou potent, que m´ha permès escoltar algunes de les seves imprudències verbals.
La gent gran s´estressa molt quan veu una bicicleta rodolant per la vorera. És igual si vaig a 0,5km/h, sempre es pensen que els vull atropellar.
Ara que la temporada de bici està arribant al seu final i amb ja molts de crits acumulats, avui m´he cansat de contestar que jo no em jugo la vida per les carreteres de Varsòvia i que no és culpa meva que al carrer Zelazna no hi hagi carril bici, entrant així en una batalla dialectal difuminada per la velocitat de l´instant.
Així que finalment aquest matí, he fet quelcom que tenia moltes ganes de fer: Tímidament he anat aixecant el meu dit del mig en format d´insult, mentres anava agafant forma segons m ho anava creient. I ha donat el seu resultat. La dona ha callat de cop i ha continuat el seu camí.
En un inici m´he sentit força malament, i espero no repetir aquest acte de mala educació moltes més vegades; Però ara em sento realment satisfeta: Ser ciclista és una baixada constant de l´autoestima. No tenim un espai pròpi per circular i vagi per on vagi, tothom es sent envaït. Potser no és el millor dels procediments, però em sento contenta d´ haver callat una boca més, en la meva defensa i en la de tots els cityclistes.