Des de que em vaig canviar de pis, el meu veí del segon viu amb la porta mig oberta.
En un país on l´ hivern es pot allargar fins a 7 mesos, gran part de l´any es fa vida activa dins de les cases. Això comporta que la gent sigui molt recelosa amb la seva intimitat i també en les seves relacions socials; les portes sempre ben tancades.
Una de les coses que més em va copsar a l´arribar a Varsòvia, va ser que en un bloc de 170 pisos mai em trobés a gairebé ningú per l´escala. Encara menys establir conversa amb alguna cara semivista.
No conèixer als veïns genera gran desconfiança. És per això que veure aquesta escletxa sempre convidant a passar, em deixava perplexa.
Ahir, en baixar la bici per les escales, un home vell va sortir d´aquella casa i ens varem dir bon dia. Em va donar una mica de conversa i li vaig preguntar si no tenia por de dormir amb la porta oberta. Em va contestar que era un home gran, i que l´espantava estar sol. D´aquesta manera es sentia més acompanyat.
La solitud és un mal freqüent al primer món. Ciutats amb milions d´ habitants on la gent ha de dormir amb la porta oberta per sentir que hi ha més vida més enllà de les seves parets.
Enmig d´una confusió on la intimitat s´ha convertit en anonimat, em pregunto quines son les causes que han fet que Occident s´hagi quedat sol.
la societat oriental està més desenvolupada que l’oriental però a nivell de vida. A qualitat de vida ja podriem entrar a discutir que entenem com a tal. Que la nostra societat és molt més individualista, és evident i a sobre és contradictoria perquè es basa en l’individuo però ell no s’aprofundeix en ell mateix. No existeix la meditació en el nostre mon i ens quedem simplement en la façana. Vivim com individuos que es volen reflexar en una societat que tan sols mira i no interactua.
Jo sóc un pobre home, que no sóc Gandhi, plantejar-me canviar les nostres regles de comportament seria fer un ridícul estrepitós però si que puc canviar les meves i potser així canviaré els del cantó i podrem anar canviant. Quan parlem de societat, és un concepte tan genéric que sembla que no vam amb nosaltres. Jo em plantejo, em comunico amb la meva familia? amb els meus amics, amb la gent del meu voltant? expresso els meus sentiments? dic que els estimo? Faig que la gent no es senti sola? Com diu Daniel Viglietti como podré cambiar las tierras los mares si no cambio un poquito mis fallos mis males.