Ahir al vespre vaig anar al cine a Hosped –la ciutat que ens queda més a prop- amb en D from Berlín. Va ser una experiència.
La pel.li era en Kànada, que és la llengua que es parla en aquesta regió. Però tampoc no calia entendre gaire per seguir-li el fil.
Rodat a Varanasi, la protagonista té un amor d´adolescència, però en unes colònies coneix a un activista que lluita pel dret dels ciutadans indis, i s enamoren. El seu primer boy li fa la vida impossible fins que el dia del casament de la prota amb l activista, llegeix una notícia al diari sobre la possible integritat de l´activista, i l´enllaç s esguerra. Al final, apareix mort (l activista), però tot era una falsa notícia. Llavors, l´amor adolescent lluita per netejar la seva consciència i també per recuperar l´amor de la seva vida sense èxit. Finalment també mor en una mena manifestació mentre la noia dona sensació de perdó i d´haver saldat la venjança de l´aspirant a marit.
A destacar: La música del film em va encantar: india, moviment, percussió, força. La música molt alta, que és com s´ha d´escoltar. Els balls rollo bollywood amb moviments de cap, en fi, una mica gaylus, tot i que no hi van haver-hi gaires. Molta violència entre ells; tots es piquen, nois amb nois, noies amb noies, noies amb nois. Reflex de la societat, per una altra part.
Però el més graciós va ser quan els protagonistes es coquetejaven. S´apropen molt físicament, però en cap moment es fan un petó. Diguem-ne que te l´has d´imaginar. I llavors els espectadors comencen a cridar: Uuuuuuuuuuuu!!Iujuuuuuuuuuuuu!!!Uououououoououu !!!!!!!!!! De tant en tant passava un home amb una lot comprovant que no estiguessis fent escenes en viu, tot i que jo era l´única dona en tot el cinema.
L´art ajuda a canviar la societat. La pel.lícula estava plena de contingut social; igualtat entre dones i homes, baralles familiars per tradicions en procés de canvi… Petits gestos que fan que la vida es mogui i no s´estanqui.
Em va encantar.
