En el món de les relacions, quan dues persones passen molt de temps juntes, les energies flueixen d´un costat cap a l altre i es contagien les sinèrgies. Així què, si un es desperta gafe, es força provable que el gafisme s´encomani.
Després d´alguns accidents domèstics i ja intuïnt que no era el nostre dia, vàrem decidir sortir de casa i anar a comprar una tela per pintar. Quan vàrem arribar a la porta de la botiga, al carrer Rosselló, la moto es va parar i ja no va tornar a engegar més. Una mica desolats, vàrem estar esperant el bus per tornar a casa.
Com que no arribava, durant aquells 20 minuts de reflexió, vàrem decidir dinar al japonès de la cantonada on havíem aparcat la moto i que oferia un aspecte confús. Un local amb aires minimalistes, amb una oferta de 15 euros per persona bufet lliure de sushi. Sabíem que no ens agradaria, però estàvem en el dia gafe, i l expectativa estava al nivell del dia.
Vàrem entrar i allò era el caos mes absolut. Un restaurant japonès regentat per una família de xinesos de més de 15 membres, tots corrents per tot el restaurant com àtoms per l´espai. Vàrem haver d´esperar uns vint minuts, i quan vàrem decidir marxar, una de les xinis es va posar a la porta bloquejant la sortida i ens va asseure a una taula que estava buida des de que havíem entrat.
Una mica perplexos, estàvem tan juntets amb els de la taula del costat, que era inevitable no intercanviar alguna opinió. Tothom s´estava queixant perquè feia molta estona que esperaven els plats, i el tema estava clarament desorganitzat. Amb aquesta informació i observant les cares llargues dels comensals, no havíem encara demanat, quan una xini va treure un plat ple de sushi, i el va anar passant per les taules mentre tothom deia amb expressió agre que allò no era seu.
Fins que va arribar a la nostra taula, i com que jo – per la perplexitat- no vaig dir ni que sí ni que no, ens ho va deixar i va dir: Comer bueno. Doncs així va anar tot el dinar. Sortien ple de plats de la cuina i tots acabaven a la nostra taula. No importava el què. Llavors l home que teníem al costat, encara esperant el seus plats, va dir que quina sort que havíem tingut que ens havien atès tan ràpid, malgrat que jo encara tenia el menú a la mà esperant el moment per demanar.
Poc a poc el restaurant es va anar buidant, i ens vàrem quedar sols. En aquell moment va sortir el propietari amb cara d´agobiat i fustrat, i es va començar a desfogar amb nosaltres: esto no bien, organización no buena, todo mundo hoy no contento, platos no sabe mesa.
I la frase que em va fer canviar el dia: Voy a cambiar de negocio, este no funciona.
Veig que no sóc la única 🙂
