Cada Sant Jordi, des de que vaig complir els 25 anys, anava al Passeig de Gracià a vendre punts de llibre d alumini. Sense permisos, sense lleis… Tot en plan here we are, here we go!
Aquell any, el 2015, vaig arribar a la meva cita cap a les 11.
Any rere any, sense dubte, el pitjor moment del dia era montar la paradeta. És a dir, obrir el faristol i posar els punts de llibre sobre una fusta que escrivia «la flor que mai marceix» .
Per buscar una mica de complicitat per passar aquell mal moment, vaig col·locar-me sota l aixopluc de la carpa de la Creu Roja, que estava entre el Carrer Casp i la Ronda de Sant Pere.
Hi havia un iaio voluntari molt agradable que estava flipant mentre aguantava els punts de llibre. Clarament portava el voluntariat a la sang.
Un cop passat aquest moment d estupor, vaig començar a vendre amb agilitat, i em vaig començar a animar. Va, Nani, què al final sempre et val la pena!
No portava ni deu minuts quan es va aproximar un mosso d esquadra:
M:Tiene usted licencia?
N: Mmmmmm… Licencia? Para poner un faristol?? Pues no…
M: Pues le doy diez minutos para recoger y marcharse
N: Perdona, pero es que acabo de llegar…
M: Primer aviso. La próxima vez te requiso el material y te abro una denuncia.

A tot això, el iaio que estava en plan cotilla observant l escena, em va dir» tranquil.la nena, passen un cop cada quatre hores, així que aprofita» «Segur?» «Si si sisisi, han passat a les 7 del matí i ara un altre cop».
I jo vaig pensar, A LA MERDA L ‘AUTORITAT !!!

I llavors va aparèixer ella. Com dir-ho… Un bombolla d alegria que em va explotar a la cara. Amb un accent tortosí i vestida com si acabés de sortir d un concert d AC DC : «Xiqueta, què bonics que són!! Però m has de fer preu, eh?? És que en vull 19, per què jo visc a Suïssa i me’n portaré per a tot quisqui.»

No recordo com vem anar a parar a que el seu aniversari era el 19 d abril, i jo lo vaig dir que el meu era el 18. Germanor per sempre.

Sentíem tanta emoció que ja ens estàvem buscant pel Facebook, quan de sobte, vaig veure com va tornar a aparèixer el mosso d esquadra i venia directament cap a mi en plan TE VOY A DETENER.
Sense gairebé pensar, li vaig dir al iaio: «Guardi m el faristol. Molt de gust, Núria, és que em persegueix la policia!!

Vaig agafar la fusta amb els punts i vaig seure a un banc exactament al darrere de la paradeta, (ja que tampoc podia anar hi molt lluny) , i vaig fer com que parlava per telèfon en plan això no va amb mi.

Comença el mosso a parlar amb el iaio:
M: Dónde está la chica? Dónde se ha ido? La voy a pillar. Seguro que vuelve. De momento le voy a requisar el faristol y seguro que viene a buscarlo.»

Jo estava allà al darrere escoltant-lo, mentre el iaio, dissimulant, li deia que «él era un voluntario de la cruz roja y que creía que yo había ido al lavabo, que se esperara un rato » , pensant que així en donaria més temps a fugir. Un autèntic manipulador.

A tot això, el policia, que estaria passant per un mal moment personal , va esperar una estona fins que es va cansar, i va caminar per davant meu amb el meu faristol obert a la mà, i el va deixar enmig del passeig de Gràcia entre els cotxes de policia i murmurant en veu baixa.

La Núria havia marxat pintant com dient, estic fent negocis amb una delinqüent. El iaio estava a prop d un cobriment de cor creient que al final seria ell qui hauria de pagar la multa.
I jo vaig pensar… I ara què?

Doncs a continuar sense faristol. Així que cada cop que algú em comprava, m havia d aguantar la fusta mentre jo li donava el canvi.
En aquells moments pensava, si torna el mosso, li diré, no es mío, lo aguanta ella.

Sort que fa un parell d’ anys vaig tenir la il·luminació de deixar el capítol de la venda ambulant per una altra vida.